AUDIOVISUALS, MERCÈ FENENKO 2n BatxA1
CORRENTS ARTISTIQUES
Edifici: Escola Bauhaus
Autor: Walter Gropius
Cronología: 1925-26
Tipología: Escola
Material: Formigó, mur-cortina de vidre, acer llaminat, sòcol.
Estil: Funcionalista
Localització: Dessau, Alemanya
DESCRIPCIÓ FORMAL
L’edifici está format per una estructura de ferro i formigó, sense cap tipus d’ornament ja que és d’estil funcionalista. Consta de tres façanes fetes amb materials fràgils com el cristall. Cada façana té finestres horitzontals per permetre la bona il·luminació, on en canvi la dels apartaments només son unes obertures per fer un augment de la privacitat.
També es pot observar que hi han tres edificis principals: els apartaments, i els altres dos on (suposadament) hi están les classes. Aquest edificis están connectats per dos “ponts”, un que permet la entrada als apartaments i altre que permet la entrada entre els dos edificis. Aquest últim descansa sobre dos pilars de formigó blanc, que fan de suport per al “pont”. Per útlim, al edifici principal es pot observar que hi ha unes lletres que formen el nom de l’escola (Bauhaus) i que només té tres plantes dins del lloc.
ENTORN i PENSAMENT
A principis de la seva construcció s’ubicava en un entorn rural, encara que amb el pas dels anys es va urbanitzar. De fet, Dessau fou un poble que a principis del segle XX era el centre més important d’Alemanya, y per això va ser un lloc ideal per construir la nova escola amb la productivitat de la zona.
Sobre les seves ideologies es diu que treballaven en tot tipus d’arts, com la pintura, dança, arquitectura, moda, etc. On l’estètica principal era l’abstraccionisme, que trencava amb les coses tradicionals i buscava la màxima expressió en tot amb només formes simples i colors.
Sobre l’estil funcionalista es pot veure que només es guia per la funcionalitat, amb zero ornamentacions o colors que decorin el lloc. Això fou perquè en el 1914 va escaltar la Primera Guerra Mundial, i per tant no hi havia prou recursos per construir nous edificis amb ornaments, a més de que després de la guerra va sorgir a Alemanya un pensament d’una Alemanya irracional, que s’havia de reorganitzar en coses més racionals, crític i funcional.
Edifici: Casa Rietveld Schröder
Autor: Gerrit Rietveld
Cronología: 1924
Tipología: Habitatge modern
Material: Acer, vidre i maó
Estil: Neoplacisista
Localització: Utrecht, Holanda
DESCRIPCIÓ FORMAL
Construïda en acer, maó i vidre, és una composició asimètrica de plans horitzontals i verticals, on el seu estil és neoplacisista, a més de tenir dos dels objectius fonamentals de l'arquitectura moderna: la planta lliure i la separació formal entre estructura i tancaments. Sobre el seu mobiliari són formes planes i senzilles, sense perfils elaborats, els elements amb els que construeix la seva arquitectura tenen un caràcter geomètric. Encara que els seus materials principals són l'acer, el maó i el vidre, en els fonaments i balcons es va utilitzar formigó armat. Les parets són de maó revocades amb guix.
En el seu interior no hi ha l'acumulació d'habitacions, les zones són dinàmiques, obertes i canviants. La construcció té dos nivells: la planta baixa i el primer pis. La planta baixa es pot considerar tradicional. Al voltant d'una escala se situen els espais comuns i de servei, cuina, menjador, sala d'estar, una sala de lectura, un estudi, un dormitori per al personal de servei i una cambra de magatzem. La planta superior és un gran espai obert, a excepció d'un lavabo i un bany, en el qual tot el mobiliari està disposat per facilitar el moviment i incorporat a l'estructura.
ENTORN i PENSAMENT
La Casa Rietveld-Schröder va ser el primer manifest arquitectònic de el grup De Stijl, universalment reconeguda com una de les primeres construccions realment modernistes al món. La Sra. Schröder va viure fins a la seva mort el 1985. Posteriorment va ser restaurada per Bertus Mulder i reconvertida en museu. A més la Casa Schröder va ser construïda en Prins Hendriklaan 50, Utrecht, Holanda. El seu disseny constitueix una ruptura radical amb tota l'arquitectura realitzada fins a aquest moment, tant per dins com per fora. Està situada a la fin d'una filera de cases i no fa cap intent per relacionar-se amb les mateixes. S'enfronta a una autopista construïda en la dècada de 1960.
Obra: La Dansa
Autor: H. Matisse
Cronologia: 1909
Tecnica: Oli sobre llenç
Mides: 259,7 x 390,1
Estil: Fauvisme
Localització: MoMA, Nueva York
DESCRIPCIÓ FORMAL
Es pot observar a cinc dones nues ballant en rotllana dins de l'espai estàtic i rectangular de el marc de l'lienzo. Una línia irregular divideix el cel color blau amb la terra de color verd simulant gespa. L'escena la que s'ajusta a el marc i no a l'inrevés, com observem en les figures de dalt que han de ajupir el cap i les espatlles per no sortir-se de el quadre. De fet, les figures tenen contorns ferms i sinuosos amb corbes i contracorbes en color marró i els seus cossos semblen lleugerament deformats a causa de la passió de l'ritme.
Finalment, trenca amb la perspectiva clàssica, el sentit de profunditat clàssic dividit en plans anteriors i posteriors és substituït pel amunt i avall en el mateix pla, aspecte de d'influència oriental, així les figures de la part superior no són de menor grandària.
ENTORN i PENSAMENT
El Fauvisme és un dels moviments de el segle XX, es caracteritza per ser estètic i sentimental, per ser un estat d'esperit lligat a les circumstàncies de moment. Una altra característica de l'fauvisme és el gust per l'art africà-negre i la influència que aquest mateix va tenir en les obres. Aquest gust per "allò altre", s'encamina a l'fauvisme cap a una un ambient cada vegada més avantguardista.
Els artistes més destacats són: Henri Matisse, André Derain, Maurici Vlamink, Braque, Friesz, Rouault, Marquet, Dufy i van Dongen. Qui li va donar el nom de fauvisme a aquest moviment, va ser Louis Vauxcelles, en la seva crítica feta al Saló de Tardor de 1905, per causa dels violents mètodes que utilitzaven els artistes anteriorment nomenats.
Obra: Les senyoretes d'Avinyó
Autor: Pablo Picasso
Cronologia: 1907
Tècnica: Oli sobre llenç
Mides: 243,9 cm x 233,7 cm
Estil: Cubista
Tema: Escena al prostíbul del carrer Avinyó
Localització: MoMA, Nueva York
DESCRIPCIÓ FORMAL
Aquest quadre constitueix un canvi revolucionari per l'art de el segle XX. Picasso trenca amb la representació tradicional de la natura inaugurada durant el Renaixement basada en la visió des d'un sol punt de vista, amb el volum i la corporeïtat mitjançant el modelatge i la gradació de tons de color. Cinc dones de formes anguloses es troben en una habitació sense profunditat delimitada per una cortina de plecs molt angulosos, morruts i fons pla, així sembla que les dones estiguin en un aparador.
A la franja de l'esquerra Picasso havia pintat un mariner que descorria la cortina. Posteriorment va rectificar i va substituir la figura per una dona amb cap de perfil i ull de front que recorda l'art egipci. A la franja central les dues dones nues, que si d'una banda tenen referents en nus com les "majas", mostren cap de front, ulls una mica de perfil i ametllats. La franja de la nostra dreta s'observen dues dones amb cara deforme que s'inspiren en les màscares africanes però la dona ajupida presenta el revolucionari ja que simultàniament mostra part del seu cos d'esquena i part de front, trencant amb la perspectiva tradicional.
ENTORN i PENSAMENT
El Cubisme és un moviment artístic que es va originar a Paris al voltant de dues figures: Picasso i Braque. El terme "cubisme" també es deu a L. Vauxcelles, quan referint-se a una exposició de Braque, va dir: "Braque maltracta les formes, ho redueix tot -llocs, figures, cases- a esquemes geomètrics, a CUBS". Les influències més importants les rebrà de l'art primitiu, de l'escultura africana, però el precedent més immediat va ser Cezanne.
Obra: La massacre de Corea
Autor: Pablo Picasso
Cronologia: 1951
Tècnica: Pintura a l'oli
Mides: 110 cm x 210 cm
Estil: Cubisme
Localització: Musée Picasso, Paris
DESCRIPCIÓ FORMAL
Enmig d'un paisatge desolat, la runa dels edificis destruïts com a teló de fons, el drama de la guerra contra la població civil: 6 soldats es disposen a afusellar a un grup de dones i nens. Als militars els ha representat com robots als quals els falta el cor, mig vestits amb peces de metall i casc, mentre que les víctimes innocents, nues, a les quals s'ha desproveït de qualsevol dignitat, esperen amb desesperació el moment fatal. Tan sols un nen molt petit, que no pot ser conscient del perill que l'envolta, juga despreocupat a terra. Una de les dones (la situada més a la dreta) es troba paralitzada, com si no es pogués arribar a creure el que està passant.
Donada la manera en la qual Picasso distribueix la violenta escena, es pot observar de forma clara la influència que exerceix el cèlebre quadre de Goya Els afusellaments de el 3 de maig (1814), però també de L'execució de l'emperador Maximiliano de Mèxic (1868) , d'Édouard Manet. En els tres quadres que representen els afusellaments, els botxins se situen a dreta de l'escena i les víctimes, a l'esquerra.
ENTORN i PENSAMENT
La matança de Corea és un oli sobre llenç realitzat per l'artista espanyol Pablo Picasso a mitjan el segle XX. Al llarg de la història de l'art podem trobar diferents quadres que es van realitzar a manera de denúncia social i amb els quals es pretenia posar de manifest les injustícies de les diferents èpoques; en aquest sentit hem de destacar obres tan conegudes com Els Afusellaments de el tres de maig realitzats per Goya o un altre quadre de la mateixa Picasso, El Guernica. Així, en la Matança de Corea l'artista malagueny critica una vegada més el bel·licisme de l'època i alça un crit a favor de la pau.
.jpg)
Obra Cadira Wassily o Model B3
Autor: Marcel Breuer
Cronologia: 1925
Tècnica: Pintura a l'oli
Mides: 110 cm x 210 cm
Estil: Cubisme
Localització: Bauhaus
DESCRIPCIÓ FORMAL
La butaca Wassily en la seva versió definitiva consisteix en una estructura de tubs d'acer amb cantonades arrodonides per al seient, el respatller i les potes en forma de patí, sobre la qual es formen amb cuir el seient i els recolzabraços. L'estructura exterior forma un paral en el qual s'encaixen enllaçats seient i respatller.
Com a dissenyador, Breuer treball amb quatre materials diferents: a més de l'acer tubular i la fusta, també va experimentar amb l'alumini i la fusta laminada, materials fins llavors poc usats en la fabricació de mobles. Va aconseguir una altra obra mestra amb la traducció verbal de la gandula d'alumini en fusta contraxapada. Breuer va aconseguir una gran revolució per al disseny de mobles: fabricava les primeres cadires i taules amb tub d'acer el jove Marcel, sent ja director de l'taller de mobles de la Bauhaus va encarregar tubs d'acer a un fabricant de bicicletes i els va utilitzar, amb la ajuda d'un mestre soldador, per fabricar artesanalment la primera cadira de tub d'acer de la història. Amb això va aconseguir una de les més grans innovacions en disseny de mobiliari de segle passat: el mobiliari d'acer tubular.
ENTORN i PENSAMENT
Aquesta butaca disseny va ser creat com a part de l'redisseny de la sèrie Moviment Modern en què Alessandro Mendini va modificar obres icòniques de el disseny com cadires de Charles Rennie Mackintosh, Gio Ponti i Michel Thonet, entre d'altres. Aquesta versió és d'una petita sèrie produïda per a la recol·lecció d'Estudi Alchimia de Oggetti Senza Tempo el 1983.
Títol: El cuirassat Potemkin
Director: Sergei Eisenstein
Cronologia: 1925
Durada: 77 minuts
Tipologia: Film
Gènere: Drama Històric/Bèl·lic
Guió: Nina Agadjànova i Serguei Eisenstein
Intèrprets: Aleksandr Antonov, Vladimir Barsky, Grigori Aleksandrov, Mikhail Gomorov, Ivan Bobrov, Aleksandr Levshin, Konstantin Feldman
DESCRIPCIÓ FORMAL
La seva tècnica es coneix com "muntatge curt", és a dir, un canvi ràpid de plans grans i generals. La freqüència dels fotogrames transmet l'accelerat ambient que es respirava durant la revolució russa i els plànols perseguien un objectiu molt concret: mostrar el dolor i la por dels partícips d'aquells tràgics successos i els motius de l'esclat de la revolució. A Eisenstein no li bastaven les escenes estàtiques i una selecció d'imatges boniques. A l'innovador director soviètic no li agradava la càmera immòbil de principis de segle XX i era el moviment de imatges el que transmetia la dinàmica de la vida real.
La rebel·lió dels mariners es podria semblar simple relat d'un fet històric. El catalitzador va ser el menjar de mala qualitat que Eisenstein va mostrar mitjançant un gran pla de carn amb cucs. L'escena va influir a nombrosos directors que es van donar compte de l'efecte agitador que produïa.
ENTORN i PENSAMENT
Segons els estàndards actuals podem afirmar que una de les principals pel·lícules de la URSS es va rodar "de pressa i corrent". El govern va imposar fortes demandes: calia començar el rodatge a l'agost i lliurar la pel·lícula al desembre. Per relatar la primera revolució, Eisenstein va decidir concentrar-se en la revolta de l'Potemkin i se'n va anar a Odessa amb l'equip de rodatge. El director de fotografia Eduard Tisse i ell van ser els primers a filmar la boira, considerat fins llavors alguna cosa impropi per al cinema, però que posteriorment es va convertir en una cosa paradigmàtic.
Títol: Mort d'un milicià
Autor: Robert Capa
Cronologia: 1936
Tipologia: Fotografia
Tema: Fotoperiodisme i de guerra
DESCRIPCIÓ FORMAL
Estem davant d'una fotografia que s'entén fàcilment perquè ens comunica un fet reconeixible com és la tragèdia de la guerra. A l'èsser un imatge moguda ofereix un alt grau de narrativitat on la mort és el moment simbòlic principal. Així mateix, ha estat utilitzada com a imatge propagandística i informativa. La fotografia mostra desenfocament i falta de nitidesa, la qual cosa és una característica de les fotografies de Capa a més, aquesta peculiaritat li dóna una sensació de moviment, de com cau el soldat.
La il·luminació que incideix és llum natural. A més el milicià no està situat al centre geomètric de l'escena, sinó que coincideix amb dos punts forts que són la intersecció de les línies que componen la Regla dels Terços. Això sol generar major atracció en l'espectador que quan el centre d'interès està en el mateix centre de la fotografia.
ENTORN i PENSAMENT
L'obra ha suscitat opinió i rebuelo durant els anys, algunes declaracions expressaven que la fotografia era falsa o una posada en Escen; altres asseguren que va ser Gerda i no Endre qui la va prendre; també es debat en quina zona geogràfica va ser presa la fotografia, ja que no hi ha moltes evidències en la mateixa perquè el lloc sigui reconegut a simple vista, la qual cosa ha portat a uns a declarar que va ser a Cerro Muriano ia d'altres que es va prendre en vall de Mirall
